Se acaban los gritos,
hilos de luna
van llenando
de dibujos y redes
los caminos de las estrellas.
Hay racimos
de azúcar en las nubes
y detrás de las iglesias
hay conjuras
contra todos los dioses.
He visto en el televisor
un niño sin brazos,
un hombre triste
y una mujer orgullosa.
Eran víctimas
de mi desconocimiento,
objetivos colaterales
de mi ignorancia.
QUANTA, QUANTA GUERRA
S’acaben els crits,
fils de lluna
van omplint
de dibuixos i xarxes
els camins dels estels.
Hi ha penjolls
de sucre en els nùvols
i darrera les esglésies
hi ha conxorxes
contra tots els déus.
He vist al televisor
un nen sense braços,
un home trist
i una dona orgullosa.
Eren víctimes
del meu desconeiximent,
objectius col·laterals
de la meva ignorància.
Pep Castells. Versos tristos de combat. Calumnia, 2018. Traducción: Conrado Santamaría
Imagen: Mohammed Saber. Gaza, 2023.
No hay comentarios:
Publicar un comentario