Mostrando entradas con la etiqueta Vicent Andrés Estellés. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Vicent Andrés Estellés. Mostrar todas las entradas

domingo, 3 de noviembre de 2024

[Los cónsules, los pro-cónsules,]


 

LXXIX

 

Los cónsules, los pro-cónsules,

qué mezquina raza oficiosa de hijos de puta, cautísimos,

de manera que nunca se note demasiado.

Bastardos,

hablan siempre en voz baja

y tienen muy propicia una brillante sintaxis de mármoles y espadas.

Son conmemorativos,

y practican un vicio que se llama necrología.

 

 

LXXIX

 

els cònsols, els pro-cònsols,

quina mesquina raça oficiosa de fills de puta, cautíssims,

de manera que mai no es note massa.

bastards,

parlen sempre en veu baixa

i tenen molt propícia una brillant sintaxi de marbres i d’espases.

són commemoratius

i practiquen un vici que hom diu necrologia.

 

 

Vicent Andrés Estellés. Horacianas, 1974. En Antología. Edición y traducción del autor. Selección de Jaume Pérez Montaner y Vicent Salvador. Visor, 2024.

Imagen: Giorgio De Chirico, L’enigma di una giornata, 1914.

sábado, 14 de septiembre de 2024

CRUZANDO LA NOCHE


 

Tanto que no sé quién me ayude en este caso.

Jordi de Sant Jordi

 

El vagón de tercera que cruzaba la noche,

la sucia noche de esparto, la gran noche de La Mancha,

los sacos entre las piernas, las maletas de madera,

toda la noche encendida la miserable luz,

allí, en el miserable pasillo del vagón,

aquella luz que tenía el color del orín.

Los hombres que ofrecían navajas de Albacete.

Aquellas voces de pelos que pedían agua.

El agua caía, caliente, de la locomotora.

Los bultos entre las sombras de las estaciones.

Las tierras de la noche, la gran tierra desierta.

Cruzaba un tren de madera, con una luz de meada.

En Chinchilla subían, de dos en dos, los presos,

atados por las muñecas con un trozo de cordel

y con barba de mil días en el rostro amarillento.

Cruzan toda la noche los miserables trenes,

los vagones de tercera, por una noche de esparto.

Orinabas, de pie, desde la plataforma.

En el lavabo se oían los gemidos del amor.

El salvoconducto costaba –me parece– seis reales.

 

 

CREUANT LA NIT

 

Tant que no sai qui m’ajut en est cas.

Jordi de Sant Jordi

 

El vagó de tercera que creuava la nit,

la bruta nit d’espart, la gran nit de la Manxa,

els sacs entre les cames, les maletes de fusta,

tota la nit encés el miserable llum,

allí, en el miserable passadís del vagó,

aquell llum que tenia el color del pixum.

Els hòmens que oferien navaixes d’Albacete.

Aquelles veus de pèls que demanaven aigua.

L’aigua queia calenta de les locomotores.

Els bults entre les ombres de les estacions.

Les terres de la nit, la gran terra deserta.

Creuava un tren de fusta amb un llum de pixum.

En Chinchilla pujaven, de dos en dos, els presos,

lligats per les monyiques amb un tros de cordell

i amb barba de mil dies en el rostre groguenc.

Creuen tota la nit els miserables trens,

els vagons de tercera, per una nit d’espart.

Orinaves, dempeus, des de la plataforma.

En el comú s’oïen els gemecs de l’amor.

El salconduit costava —em sembla— sis quinzets.

 

 

Vicent Andrés Estellés. Antología. Edición y traducción del autor. Selección de Jaume Pérez Montaner y Vicent Salvador. Visor, 2024.

Imagen: Vasili Kandinski. Vista de Murnau con tren y castillo, 1909.

martes, 6 de agosto de 2024

LA ROSA DE PAPER


 

Homenatge a José Martí

 

Ella tenia una rosa,

una rosa de paper,

d’un paper vell de diari,

d’un diari groc del temps.

 

Ella volia una rosa,

i un dia se la va fer.

Ella tenia una rosa,

una rosa de paper.

 

Passaren hivern i estiu,

la primavera també,

també passà la tardor,

dies de pluja i de vent.

 

I ella tenia la rosa,

una rosa de paper.

Va morir qualsevol dia

i l’enterraren després.

 

Però al carrer on vivia,

però en el poble on visqué,

les mans del poble es passaven

una rosa de paper.

 

I circulava la rosa,

però molt secretament.

I de mà en mà s’hi passaven

una rosa de paper.

 

El poble creia altra volta

i ningú no va saber

què tenia aquella rosa,

una rosa de paper.

 

Fins que un dia d’aquells dies

va manar l’ajuntament

que fos cremada la rosa,

perquè allò no estava bé.

 

Varen regirar les cases:

la rosa no aparegué.

Va haver interrogatoris;

ningú no en sabia res.

 

Però com una consigna,

circula secretament

de mà en mà, per tot el poble,

una rosa de paper.

 

 

Vicent Andrés Estellés. Balanç de mar. Obra completa 4. Tres i cuatre, 1978. En Poesía y Resonancia. Voces del Extremo. Antología 2024. AA. VV. La Tortuga Búlgara, 2024.

Imagen: Paul Cézanne. Rosier, c. 1888.